Kenya, per Bruno Oro

Si hagués de descriure Kenya en una paraula, aquesta seria SOMRIURE.
Somriure.
Tan petit aquí, tan gran allà. Tan generós. Un somriure nu, lliure. Descarat, gamberro, juganer, provocador.
Per descomptat que les meves tres setmanes a Kenya van ser color, animals, cels al·lucinants, cansament, serps amagades, mosquits, febre, Massai, Samburu, pobresa, misèria a Nairobi, misèria fastigosa, amuntegada, misèria exposada que fa olor i creix amb absoluta naturalitat. Però fins i tot aquesta misèria està tenyida d'un somriure molt vell, mil·lenari, savi, fins i tot al barri de Korogocho -en swahili significa "brutícia" -, un dels més pobres i depriments del món.
En aquest barri, al costat de la paciència inesgotable de Mercedes Barceló i Lluís Miret, esperits guerrer i conciliador, respectivament, d'Àfrica Digna, érem blanc de les mirades - mai més ben dit, perquè érem els únics – de les ànimes que treballaven, miraven, tafanejaven o vagabundejaven per allà, entre escombraries i munts de coses que no se sap que són. Visitàvem un dispensari d’ecografia. Vàrem sortir a una terrassa a observar el ritme d'aquest barri, l'absolut caos. I ens van començar a observar somriures.
Després en el Masai Mara, més tard en el recòndit Barsaloi, llogaret Samburu - cosins germans dels Masai -, els somriures eren encara més purs, saltant en danses interminables per demanar l'anhelada pluja, cantant, escopint per beneir, somriures també de burla quan algú de nosaltres gosava ballar o cantar o saltar entre guerrers Masai. A major atreviment del primer món, major ridícul i hilaritat en el Tercer.
I, és clar, nens. Nens per tot arreu. Un 50% de la població africana no ha complert els 15 anys. Érem circumdats per mans i somriures de nens. Bé, els més petits ploraven, els blancs fem por, som lletjos i s'espanten.
Aquest somriure acomplexa. És una bufetada directa a la nostra vanitat, prepotència, hipocresia, a la nostre por, a la desconfiança. Aquest somriure és una carta astral del nostre temps, aquest temps adulterat que hem malcriat, és una crida als valors primitius de l'home que estem a punt de perdre aquí dalt. Aquests ulls brillants, dues esferes rialleres i blanques a la nit, ens conviden a oblidar, a viure l'ara, a no pensar en, sinó en mirar, cantar per, ballar amb.
A viure AVUI. I aquest avui, aquesta única fe en l'ara, topa de cara amb el concepte de planificació, de previsió, de prevenció, valors indispensables que Àfrica Digna -i qualsevol ONG-intenten inculcar i introduir amb gran esforç. És difícil fer entendre a l'africà que el que avui estalviï, acumuli o prevegi servirà el dia de demà. Perquè allà el demà no és res. No és real. És un somni. És fum.
Però aquest etern somriure convida a tornar i a fondre’s en el temps veritable, del qual venim i que se'ns ha desdibuixat. A perdre’s en el màgic avui. Nosaltres tenim el rellotge, ells tenen el temps.
Convida a creure en coses tan petites com una vida després de la mort. Així de poderós és el somriure d'Àfrica.
Bruno Oro
Actor i músic




