A l'altra banda de la barrera, amb l'equip Barraquer
L'equip Barraquer liderat per la Dra Elena Barraquer, un cop l'any, opera a Kenya amb Àfrica Digna. En aquesta ocasió, quan l’Elena em va dir si volia acompanyar-la al Níger i ajudar-la, no ho vaig dubtar ni un moment.
Aterrem a Níger, a 47 º C, sis persones plenes d'il·lusió: Elena, Mevi -la seva instrumentista-, Nacho -l'anestesista-, Idoia -oftalmòloga-, Mar i jo que actuaríem d'infermeres de camp. A l'aeroport de Niamey ens esperava Eva Chadwick, de l'Associació Wodaabe, que van ser les nostres amfitriones.
Només arribar vam tenir una reunió amb L'Organització Contra La Ceguesa de Níger; després de la mateixa vam anar a l'hospital per muntar tot i així poder començar l'endemà a primera hora. El llarg vol, llevar-nos ben de matinada i els 47 º C de temperatura van acabar amb nosaltres. A les 9 del vespre estàvem esgotats per la qual cosa després d'un sopar ràpit vam anar a dormir. L’Elena ja ens va advertir que a les 6.30 tocaria diana per començar a operar a les 7.45.
En efecte, l'endemà a les 8,00 entrava el primer pacient en quiròfan. Aquell dia, l'últim pacient sortia a les 10,30 de la nit. Només paravem una hora per dinar. Aquest és el ritme de l'Equip Barraquer a l'Àfrica.
Què diferents es veuen les coses quan ets l'organització amfitriona i el teu treball consisteix a resoldre tots els problemes que van sorgint durant l'expedició o quan formes part de l'equip. Al Níger vaig estar dins del "moll". La Mevi ens anava indicant a la Mar i a mi, amb infinita paciència, tot el que havíem de fer i la meva companya i jo obedients i amb gran concentració intentàvem fer-ho el millor possible. El primer dia ens sonava tot a xinès però al tercer dia érem totes unes expertes. A l'Àfrica com jo dic en castellà cal servir "pa un barrio i pa un fregao" i això és el que fèiem la Mar i jo. Per exemple quan l'Elena se li obstruïa el sèrum enmig d'una intervenció, cosa que la alterava i amb raó, jo, per ser les més alta, em muntava sobre un tamboret i imitant a l'estàtua de la llibertat, aguantava l'ampolla per que el sèrum baixés, o quan se'ns va anar la llum, també enmig d'una intervenció, vam aconseguir que Elena finalitzés amb la llum dels telèfons mòbils, ¡beneïts aparells!
L'organització, la professionalitat, la humanitat i l'eficiència d'aquest gran equip cada dia em sorprenen més. D'altra banda "Les Noies Wodaabe" -Susana, Titon, Lali i Eva- van aconseguir que tot funcionés a la perfecció i que ens sentíssim molt cuidats.
Es van operar 175 cataractes. Per a aquestes persones la vida ha canviat radicalment. Les cataractes de l'Àfrica, segons comenta l’Elena, no es veuen a Barcelona. Són totalment opaques de manera que la majoria dels pacients amb cataracta doble són cecs.
Gràcies Equip Barraquer per deixar-me formar part de vosaltres i experimentar la missió des de "l'altre costat de la barrera".
